Quan van aparèixer els primers iPhone de vegades feia broma, de bon rotllo, sobre si també servien per parlar per telèfon. No ho deia per la gran quantitat de funcions que ja incorporaven, si no per la sensació que tenia de que els usuaris passaven tot el temps mirant i tocant la pantalla, però mai coincidia veient-los fent trucades.
Aquest costum que ara s’ha estès a la resta de telèfons intel·ligents porta a pensar una mica sobre la Xarxa i les comunicacions a temps real. Amb la Internet actual ens meravellem de poder-nos comunicar de manera instantània i és cert, ho podem fer. Però sovint més aviat preferim “contactar” de forma immediata i “comunicar” de manera asíncrona.
Alguns exemples evidents
Darrerament trastejo amb el WhatsApp, aplicació de pagament que ens permet enviar bàsicament textos, i que ha tingut un èxit increïble. Volem saber si el destinatari ha rebut (millor, si ha llegit!) el nostre missatge, però volem tenir el control de la conversa, quan contestar, en quin moment continuar.
Les videoconferències tampoc s’han generalitzat. El que jo considero el sistema de comunicació a distància més fidel de tots no ha arrencat mai. La majoria d’usuaris que conec prioritzen la forma d’utilitzar Skype en aquest ordre: 1) escriptura, 2) veu i 3) imatge, i aquesta darrera gairebé mai. El xat de tota la vida, escolti.
Aquesta tendència ja apuntava en la època gloriosa dels SMS, sistema de comunicació moltíssim més car que la veu, però preferida en la majoria de cassos.
La telecomunicació en temps real fa més de segle i mig que està inventada
i es diu telèfon. Però telèfon per parlar, per estalviar temps, per transmetre emocions sense emoticones, per notar la riquesa de tots els matisos de la comunicació oral… si és això el que volem realment, es clar.
De vegades ens oblidem del més central de tot; amb tants focs d’artifici ja se sap. Però els humans al final retornem a allò que ens resulta més pràctic. És cert, no agrada donar la cara quan parles per telèfon, fet que segurament respon a unes pràctiques gravades amb foc. D’alguna manera no mostrar el rostre eleva una mica més la barrera emocional, aporta més distància i per tant redueix les pors.
Bona observació Bernadette.
Ups, acabo de veure que l’ha escrit l’Antonio, a qui li he canviat el nom pel de la Bernadette!
:-S No sé ni en quin dia visc!
No pateixis, Agustí, que tot queda en família :) Gràcies pel teu comentari.
Molt bona reflexió!!!
;)