En uns anys, i des del punt de vista tècnic, el desenvolupament web ha avançat què és una barbaritat. La comunitat de desenvolupadors hem anat abandonant aquelles pràctiques nefastes de principis de segle i les hem substituït per d’altres més racionals i eficients… O no?
No estic segur. Tinc la sensació que en l’aspecte dinàmic i visual s’ha avançat molt, però també sembla que sovint hi ha qui oblida aquelles “màximes” amb les que tots ens omplíem la boca, quan començàvem a descobrir les tecnologies web.
Em fa gràcia tornar a escriure sobre alguns d’aquells errors, que semblen esdevenir eterns. Pot semblar un viatge al passat, però alguns dels projectes que es poden veure últimament encara pateixen alguns dels mals més clàssics del desenvolupament. Insisteixo que només en són alguns.
Pes de les pàgines.
Encara que no tant com s’esperava, les velocitats de connexió han millorat en general. Però això no justifica haver de baixar un sac de KB per poder llegir un simple text. A més, no es tracta només del temps de càrrega, si no de què el preu de l’allotjament se’t pot disparar innecessàriament. La taxa de transferència (el volum de dades que es consumeix degut a les visites dels teus visitants) és el que el teu subministrador d’allotjament web et cobra més car.
Si alguna de les pàgines del teu web pesa una mega, demana-li al teu desenvolupador que t’expliqui el perquè amb raons del mateix pes.
JavaScript on no toca.
Els llocs web d’avui dia venen carregats de codi JavaScript. Però tots els beneficis que proporciona aquesta tecnologia, si no s’integra adequadament, es converteixen en problemes que impedeixen el bon funcionament de les pàgines.
JavaScript s’executa a l’ordinador de l’usuari, i aquest és un terreny que el desenvolupador no pot controlar al cent per cent: si alguna cosa falla s’en pot anar tota la pàgina en orris. Fa unes setmanes Google va tenir problemes amb Analytics, i una pila de webs es van quedar congelats per no tenir escrit al seu lloc l’script corresponent. Si us plau, el JavaScript sempre al final de l’HTML. Fixa’t tu quina tonteria.
El format a banda, com l’arrós.
No està bé barrejar format i contingut, no senyor. A alguns programadors sembla que els fa mandra obrir els fulls d’estil associats a un document. Això es tradueix en temps de càrrega elevats i en complicacions en el manteniment.
Ús de taules per a la maquetació.
Les pàgines maquetades amb taules existeixen. Tots ho sabem, no es pot amagar. I en projectes importants i recents. És una de les pràctiques més odioses. Si t’han desenvolupat un web fa poc temps, mira dins del codi font d’una de les pàgines (que no presenti dades tabulades):
- fes clic amb el botó dret del ratolí a sobre de la pàgina i
- al menú emergent selecciona “Veure codi font de la pàgina” o alguna cosa semblant.
Si comences a veure coses com <table>, <td>, <tr>… agafa el web i torna’l.
Poc respecte per l’accessibilitat.
Una persona amb deficiències de visió, per exemple, ha de poder llegir el teu web. De persones amb deficiències n’hi ha per tot arreu, no són alienes al teu negoci o empresa. A banda de merèixer tot el respecte de món, poden ser clients teus et dediquis al que et dediquis. Si t’han venut un web en Flash sense cap argument més que el del disseny, torna’l també. No et servirà de res i només te’l miraràs tu en la soledat de la nit.
Continuarà.
Se’m queden un munt de coses per dir, però ja ho anirem comentant més endavant. El que vull dir és que un web té dues cares, una que es veu i una altra que fa que funcioni i que et reporti beneficis. Però beneficis de veritat, mesurables, empresarials.