M’expliques com vius tu la Xarxa?

Si us plau, necessito un cop de mà. Em pots ajudar?

M’han demanat que participi en un dels tallers del Media 140 que es celebrarà a Barcelona. Em toca parlar, des d’una vessant emocional, actitudinal o fins i tot filosòfica, del procés que seguim les persones per incorporar-nos en les dinàmiques del web social.  L’objectiu és traçar un possible camí perquè professionals que encara hi són fora trobin una reflexió, que els engresqui a iniciar el procés d’aprenentatge.

Per això et necessito, perquè m’agradaria que m’expliquessis la teva experiència personal, ara amb una certa distància, quan ja fa temps que vius amb més o menys intensitat les dinàmiques de participació en el web social (o web 2.0 si t’agrada més), recordessis com has fet aquesta aprenentatge, què has hagut d’aprendre i què has hagut de desaprendre. Quin consell li donaries a algú que comença a interessar-se per la interconnexió a la xarxa, que ens expliquessis tot allò que se t’acudeixi.

Vols participar-hi? Estic convençuda que la teva experiència i la dels altres és fonamental per explicar amb claretat, i amb una visió ben àmplia, perquè és positiu viure el web social, malgrat la dificultat que algunes vegades passem tots per entendre-la i per a viure-la en positiu. Aniré recollint les idees que m’arribin i les utilitzaré per a fer el guió del taller, crec que és una bona manera de mostrar un camí des de diferents perspectives, sense crear càtedra però reflexionant des de l’experiència viscuda.

Qualsevol breu reflexió, apunt, idea, nota, imatge, anècdota, qüestió… tot el que vulguis explicar-nos serà molt ben rebut. No cal que et passis hores pensant, les petites reflexions són sovint molt interessants. Només et demano que me les facis arribar, i si les publiques a la xarxa que m’ajudis a trobar-les. Si t’estimes més que en parlem em pots trobar a l’Skype amb l’usuari enraona, o passa’m el teu mòbil per DM i et faig un truc.

Si no saps per on començar i vols un cop de mà,  et deixo aquí quatre frases començades perquè les acabis tu. Per exemple:

  • La primera vegada que em van parlar del web 2.0…
  • He viscut amb molta emoció el descobriment de…
  • He tingut algun moment de crisi…
  • No hauria dit mai que…
  • Ara que ja porto algun temps participant del web social crec que…
  • Si hagués de donar un consell a algú que es vol començar a participar en el web social li diria…

45 pensaments a “M’expliques com vius tu la Xarxa?

  1. @aniol

    La primera vegada que em van parlar del web 2.0… Doncs no ho sabria indicar en un moment concret, però fou cap a l’any 2007 segurament, sobretot quan estava descobrint tot el món del programari lliure, i també Twitter.
    He viscut amb molta emoció el descobriment de… Doncs de moltes coses, des de l’evolució de Firefox, fins al naixement de webs de “codi obert” com Libre.fm (també Diaspora* o Jisko i Laconica), però després aquesta emoció ha anat minvant bastant.
    He tingut algun moment de crisi… Quan m’avorria, quan se’m feia monòtona la meva activitat a la xarxa, o quan em veia acorralat per gent massa pretensiosa o pesada. Llavors he fet una pausa, m’he “exiliat” en espais poc accessibles al públic en general, i després del temps de reflexió he fet els canvis que he cregut que calia fer, i he tornat altre cop a fer-me visible.
    No hauria dit mai que… Doncs que faria trobades amb gent desconeguda i anònima per webcam, per exemple. Posar-me davant d’un públic que en desconec quasi tot i respondre a preguntes en directe.
    Ara que ja porto algun temps participant del web social crec que… Ja seria hora que esclatés la bombolla i comencéssim a situar-nos en les webs que realment ens són útils.
    Si hagués de donar un consell a algú que es vol començar a participar en el web social li diria… No facis cas dels que es fan dir “gurús”, més val que te’n distanciïs perquè s’enfonsen fàcilment i potser t’arrosseguen amb ells.

  2. Carlos Páez

    Vaig començar, no fa encara un any, després d’un microtaller que volia introduir la importància d’un PLE pel desenvolupament professional docent, allà em van presentar twitter, per a mi no era res, no m’havia cridat mai l’atenció, a poc a poc, i gracies a algun que un altre “padrí” em vaig anar trobant amb tot un col·lectiu de persones interessades en una educació diferent, motivades, creatives. Gent amb qui poder parlar i amb qui poder intercanviar inquietuds, dubtes, experiències…Triava a les persones a les de seguir i que m’interessaven. La gent penjava enllaços a llocs que m’interessaven més o menys, i gràcies als quals coneixia altres, em vaig adonar que no havia de passar hores buscant informació interessant, hi havia molta gent que la buscava i me la filtrava i si no trobava alguna cosa, cap problema, ho podia preguntar i responien.Ara sóc un més, enllaço tot allò que pot ser interessant, comparteixo, valoro i comento experiències de companys i companyes de tot l’estat i de fora. I encara em meravello de l’educació, el respecte i les ganes de valorar el treball de tothom.Actualment no entendria la meva professió sense el recolzament del web2.0

  3. Bernadette

    Que ràpid Aniol! Moltes gràcies pel teu comentari me’l llegirà amb més atenció però ja veig que hi trauré almenys 2 idees importants: la cerca de relacions de qualitat, que aportin, no avorreixin, de igual a igual. I la necessitats de fer neteja per reduir els recursos 2.0 als realment útils.

    Com es nota la veu del mestres, Carles: Connexions, connexions i connexions! viure la xarxa és fer xarxa: aprendre dels altres, aportar i valor la feina dels altres, fantàstic. Gràcies pel teu comentari.

    @daemonium el pràctic! Vinga, quan @lapetitadecasa et doni permís fas un truc i fem una birra.

  4. Retroenllaç: Identitat digital i periodisme, taller del media140 a Barcelona. Ens ajudes? | Gemma Urgell

  5. Gemma Urgell

    Com molts, suposo, em vaig començar a interessar per la web social a través dels blocs. Era una lectora compulsiva de blocs. De personals, blocs sobre comunicació, sobre vi, sobre política. Les diferents temàtiques que m’interessaven, generant doncs una comunitat de persones de les quals aprenia i m’hi relacionava. El pas més “social” va ser quan vaig començar a comentar-hi i usant el meu nom i cognom, fugint d’anònims, dibuixant, doncs la meva identitat digital. Després, era evident, va venir obrir el meu propi bloc ara farà ja més de 3 anys i cuido els meus perfils a Facebook, Twitter i Linkedin, principalment.
    Crec que l’autoaprenentatge i la curiositat és clau per endinsar-se en la web social, la humilitat i la voluntat d’aprendre i d’equivocar-se. I és important tenir habilitats digitals i saber emprar aquelles eines que et facin prescindir del “soroll” que hi ha a la web 2.0 i intentar aconseguir allò que realment tu consideres important i t’és útil. La generositat i també ser curós amb les cites, fonts, etc són claus.
    Espero que t’hagi servit una mica…
    La llàstima és que fem el taller a la mateixa hora i me’l perdré! :(

  6. Agustí López

    Jo vaig entrar en el 2.0 sense saber que entrava enlloc. Una tarda de diumenge del 2007, una mica enrabiat, vaig decidir obrir un bloc per dir en veu alta i pública coses que no podia dir enlloc més. I tal com vaig començar a publicar vaig començar a rebre comentaris, a interaccionar a altres blocs, a conèixer altres professionals…i a aprendre. Molt i molt ràpid. Vaig descobrir que hi havia moltes persones que publicavan no només opinió sinó continguts de tot tipus i format que fins aleshores només havia trobat a les biblioteques, universitats o escoles de negoci. I això és del primer que em va sobtar, com de ràpid i lliurement circulava el coneixement. Poc a poc la xarxa es va anar convertint en el lloc de referència on aprendre i estar al dia. I lògicament vaig anar mutant a un rol més participatiu, més actiu i amb moltes ganes de redifondre continguts interessants, donar a conèixer llocs, eines i persones que considero que ens poden aportar coses interessants.
    Quan vaig entrar a twitter tampoc era conscient exactament de què nassos era i de fet ara mateix és una de les meves eines favorites, m’encanta. Twitter m’ha servit per estar informat al segon de coses que estaven passant a força distància, amb una experiència augmentada per altres persones que no coneixia de res i que poc a poc he anat descobrint.
    Jo vaig viure la meva crisi particular en el moment que vaig començar a utilitzar massa eines sense ordre ni criteri. De sobte em vaig trobar amb massa compromisos agafats amb la meva digital, amb una exposició que em restava productivitat professional d’una forma molt important. Va ser un moment de reflexió i de nou la xarxa em va donar les respostes. Vaig buscar com s’ho feien aquells que estaven molt més exposats que jo i que eren coneguts pels seus mètodes d’organització del treball. I va ser aquest un dels punts claus, muntar de nou tot l’andamiatge d’eines que ara em permeten viure això amb naturalitat i sense que sigui una càrrega.
    No hauria dit mai que…la xarxa podria arribar a significar tant a la meva vida, personal i professional. A nivell professional m’ha dut a conèixer molta gent interessant, de la que n’aprenc cada dia com una esponja. I per suposat noves oportunitats de feina, de projectes divertits, engrescadors i innovadors, més aprop de les persones.
    Ara que porto un cert temps amb tot plegat m’adono que no sabem res, que no tenim ni idea de com serà tot plegat d’aquí 3 anys. Però sigui com sigui, per sobre les eines que fem servir i els mitjans en els que ens trobem el que tinc segur i coll avall és que la manera com ens relacionem, informem, organitzem…ha canviat i ja no serà com abans. Això és un punt de no retorn i no comprendre les lògiques de les xarxes no és només perdre oportunitats sinó perdre, tal qual.
    I si hagués de donar algun consell serien dos: un, el de no tornar-se boig amb el 2.0, seny i ordre. Seny per no embarcar-se en 50.000 llocs si no tenen un sentit per tu i ordre per aconseguir gestionar això d’una forma que tot plegat et resulti senzill.
    I el segon que hem de canviar la percepció sobre les nostres habilitats digitals. Fa uns anys amb uns mínims coneixements (ofimàtica i informàtica nivell usuari, tòpicament) ja no serveix. Cal desaprendre el que teníem après per incorporar noves habilitats i competències que, alerta, potser d’aquí poc caldrà tornar a desmuntar.

  7. Bernadette

    Gràcies Gemma. Quin resum més clar! Em fas pensar que el moment en què decidim deixar els pseudònims i participar amb el nostres nom i cognom és important. L’encert de revisar l’esquema de valors i la necessitat d’adquirir certes tècniques i habilitats.

    M’alegra saber que per fi ens trobarem personalment i ens podrem saludar, fa temps que et vaig seguint per la xarxa i ara nés que mai, m’anirà bé parlar amb tu i demanar-te algun consell.

  8. Retroenllaç: Com visc la xarxa? : Las esquinas del círculo

  9. susana gracia

    Treballo des de fa més de 10 anys d’educadora social en un petit centre penitenciari. Dos edukes de plantilla. Ni idea de la web 2.0, una era més aviat eduka 0.0. Però surt l’oportunitat que el col.lectiu participi en un projecte de gestió de coneixement del departament de Justícia. M’ofereixen ser-ne l’emoderadora. Accepto sense tenir massa clar com va l’assumpte. D’això aviat farà 5 anys. Que ha passat? Que el col.lectiu va agafant consciència de col.lectiu, que estem recollint el saber i el saber fer dels professionals que treballen als centres penitenciaris catalans i passant el coneixement individual a coneixement col.lectiu. Ara ja no es perd l’experiència de la gent que canvia de lloc de treball; ja no cal que comencin des de zero els que acaben d’arribar; ara podem debatre com ens agrada treballar i dur a terme els nostres projectes; s’ha acabat la sensació de treballar sol; d’inseguretat davant els nous reptes de la feina; ara sempre tinc companys a qui consultar, amb qui discutir… La meva feina, el dia a dia, és més fàcil. La web 2.0 ens fa generosos. Som un col.lectiu de 200 educadors. Uns 70 participen activament en el programa i dediquen molt del seu temps personal en elaborar els programes socioeducatius que seran, un cop validats pel departament, el referent als centres. El treball col.laboratiu ha “socialitzat” un col.lectiu nombrós i molt dispers, més acostumat a actuar que ha reflexionar i planificar. Ara a més de la pràctica també tenim la teoria.

    Treballar en aquest projecte ens ha dut a descobrir noves eines: facebook, twiter…Compartim moltes coses de feina i de no feina, amb gent d’altres àmbits, d’altres comunitats, d’altres països… I es recupera gent interessant amb la que has coincidit alguna vegada en algun projecte, ves per on !!!!!!

  10. ruth

    sóc a la xarxa des de fa algun temps, sense estructura i com a aficionada, amb un bloc, un fcb i un twitter que caminen paral·lels. n’he après així que he anat descobrint eines i les he anat posat en pràctica, a vegades encertadament i altres no. recordo que el primer cop q vaig sentir parlar de facebook va ser fa uns 3anys quan una colega de feina em va dir que s’havia fet amiga de “ZP”, el president!

    al web 2.0 hi trasllado allò que sento, allò que veig, allò que faig, però no sempre. amb un punt de contenció volguda, perquè en aquesta gran àgora virtual som observats en excés i els comentaris – que han de ser sintètics- perden en ocasions els matissos de la conversa real. sense gest ni mirada, a vegades és difícil entendre’s, tot i que hi ha un món de recursos paral·lels amb els quals mirem de suplir-los.

    m’agrada el web 2.0 per compartir informació i coneixements. aprendre dels qui escriuen, facebookegen o tweetegen textos i imatges interessants i desconegudes. estic d’acord que si tens bons contactes, acumules bona informació i continguts. com el gatekeeper del periodisme. hi ha qui fa seleccions genials, amb la sort de tenir-les a l’abast de manera immediata. i m’agrada especialment que es puguin crear fòrums de debat i discussió i establir relacions amb persones afins que sovint et descobreixen novetats dels àmbits d’interès comú.

    i d’entre totes les coses que em continuen sorprenent del 2.0 és la relació directa i estreta que establim amb persones – desconegudes sovint- que d’altra manera no tindríem ocasió de contactar.

    espero que serveixi, fins aviat

  11. Bernadette

    Gràcies Agustí pel teu comentari, quin munt d’hores de vol! Per començar em quedo amb 3 idees: 1. la xarxa com a lloc de referència on aprendre i estar al dia. 2. l’aplicació professional de la xarxa, per a aprendre i per fer contactes. La necessitat de viure en aprenentatge constant, revisant allò que ja sabem i incorporant sempre noves tècniques i habilitats.

  12. Bernadette

    Susanna em sembla molt interessant el que comentes. Vaig assistir a una sessió del programa Compartim i vaig quedar sorpresa.

    Parles de col·lectius que adquireixen cohesió a distància a través de la xarxa. És una idea important i poc coneguda per la gent que no viu la xarxa. Realment la xarxa uneix i no pas distancia.

    També és interessant que ens parlis de seguretat, quan sovint s’associa Internet a desprotecció i inseguretat.

    Gràcies pel teu comentari. Espero que ens retrobem aviat.

  13. Bernadette

    I tant si serveis Ruth. És interessant que parlis de la necessitat d’adaptar-nos al mitjà i de ser conscients que els recursos de la comunicació cara a cara s’han de moldejar a la xarxa. Crec que és un tema clau, dels que costa d’aprendre i on tots hem topat alguna vegada.

    I de fet com dius, al final les persones som éssers socials i sigui com sigui acabem buscant la fórmula per continuar fent allò que hem fet tota la vida: relacionar-nos.

    Gràcies pel teu comentari, em farà molt de servei.

  14. Tona Pou

    Vaig tenir el primer contacte amb xarxes socials pel fotolog, plataforma que ha quedat prou enderrerida i difícil de mantenir devora les plataformes que hi ha ara. No es pot integrar amb cap altre i és un rollasso.
    Som una persona social, i em va agradar la forma en què ens relacionavem. Vaig perdre la vergonya a parlar amb desconeguts a un lloc on més desconeguts podien veure de què parlàvem. Vaig veure que tenia una forma de comunicar que anava bé a l’entorn, i vaig voler aprendre’n. Fotolog anava malament, i passàrem a facebook. Sí, el meu primer contacte amb facebook va ser per por de perdre contacte amb els amiguets de fotolog. Molts d’ells ja ens haviem conegut en persona, i som una tropa prou activa i que feim pinya.
    El Web 2.0 és un web relacional. Encara no sé perquè aquest nom… vaig obrir el blog deu fer dos anys, el fotolog va anar perdent força, i ara tenc tres blogs, el posterous, el posterous de la gossa, flickr, el flickr de la gossa i el facebook. A més de les dues marques que porto a la xarxa.
    M’agrada. Molt. M’agrada la gent i algún dia el que s’estudiarà és com, sense veure’s ni tocar-se, es poden establir relacions tan profundes com amb companys d’escola o cosins.
    Per mí twitter ha estat tot. He aprés tot el que sé perquè la gent comparteix coneixements i opinions. Noticies i parers. Objectiu i subjectiu. Alegres o tristos. Encara ara és el lloc d’on trec més informació. Algú rebota un enllaç i sols amb l’entradeta al comentari (uns 100 caràcters?) pot fer que treguis un punt de reflexió. A més de conéixer molta gent ara mateix per mí imprescindible. No m’imagin sense haver-me creuat amb mitja dotzena de persones que he conegut a twitter.
    La web social està aquí per quedar. La gent inquieta curiosa i generosa té un lloc on intercanviar opinions i aprendre. Canviaran les plataformes, però la conversa personapersona, l’aprenentatge humà i extés i el fet de compartir (coneixement, alegries, descubriments o el que sigui) ja no ens ho llevarà ningú.
    A més, crec, tendrà un punt molt definitori a l’hora d’unir persones per segons quins interessos. A l’hora de que persones amb interessos comuns però que estan lluny un de l’altre puguin seguir aprenent i debatent coses.

    No sé si m’he enrollat molt… Això m’encanta. A mí m’ha canviat la vida.

  15. Tona Pou

    Ah! I si he de dar un consell a algú que pel que sigui vulgui entrar a la web social, per jo, l’únic, és: no vulguis ser allò que no ets. Has de ser honest. Perquè malgrat que estam separats per molta distància i ens comunicam mitjançant un ordinador, es nota quan algú vol aparentar. No sé ben bé com, però es nota. I tot lo bó que té això, es pot tornar rebuig…

  16. Daniel Gil

    La primera vegada que em van parlar del web 2.0 … doncs sincerament no ho sé, i no ho recordo. Crec que va ser un aprenentatge constant i autodidacta, i em penso que ningú en concret me’n va parlar. Fa molts anys que navego, i més que parlar-me’n, crec que vaig començar a llegir articles sobre una cosa que es deia 2.0, web social… i que prometia ser una revol·lució. I ho va ser; i ho és. Segurament corria l’any 2005…

    He viscut amb molta emoció el descobriment de … primer, de WordPress, quan al 2006 el vaig descobrir mentre mirava de canviar de Bloc.cat, que ja sentia que se’m quedava menut; era sentia com si estigués creixent, com si avançava. I segon, quan vaig trobar Flickr, no recordo quan va ser, però em va entusiasmar i em va fascinar. El seu aspecte, la seva comunicació, el seu dinamisme, la seva vitalitat… tot! Recordo que va ser un dels primers serveis 2.0 pel qual vaig pagar, ja que hi vaig trobar de seguida un valor, una utilitat per al meu dia a dia i que resolia necessitats.

    He tingut algun moment de crisi … uff, molts!!! Sóc de natura tafaner, curiós, sempre trastejo… m’he “carregat” molts cops la base de dades del meu blog, però per sort sempre me n’he sortit. I també he tingut moments de crisi més conceptual, diguem-ne: etapes d’escassedat creativa, de pensar que no valia la pena continuar, de cansament… però per sort, sempre he acabat trobant quelcom que em feia continuar amb ànims renovats.

    No hauria dit mai que … coneixeria un munt de gent fantàstica i que m’ha ajudat molt i de la què après moltíssimes coses. I no hauria dit mai que el 2.0 m’acolliria físicament en un territori físic nou per a mi, quan vaig venir a viure a les Terres de l’Ebre, i unes estranyes Jornades aTIC em van cridar l’atenció… la resta, ja forma part de la meva vida.

    Ara que ja porto algun temps participant del web social crec que … hem de ser capaços de fer un pas més, i interioritzar que tots plegats tenim i usem unes eines que ens donen un poder real, com mai hauriem pogut imaginar. I és un poder real, autèntic i poderós… i ens ho hem de creure, perquè només a partir de llavors podrem realment canviar el nostre món.

    Si hagués de donar un consell a algú que es vol començar a participar en el web social li diria … que sigui autèntic, que sigui ell mateix, sense fisures, ni mitjes tintes. Que participi, que dialogui, que experimenti, que s’equivoqui (i que s’equivoqui moltes vegades!), que es reinventi, que aprengui, que escolti, que llegeixi, que vegi, que escolti. I també, que opini, que escrigui… Ell també és important.

  17. Bernadette

    Moltes gràcies Tona pel teu comentari. Em quedo amb especialment amb dues idees:

    1. La capacitat de relacionar-nos i d’establir vincles ferms que tenim a través de la xarxa, malgrat la distància física.

    2. El valor de les petites coses: una simple frase que acompanya un enllaç ens ajuda a reflexionar i a aprendre.

    Se me n’acut una tercera, de l’extensió de la segona.

    3. La importància de la capacitat de síntesi: hem après a extreure l’essència dels continguts, Twitter ajuda molt en això, perquè només tenim 140 caràcters, menys els que ocupem amb el retwit i l’enllaç. per construir continguts amb sentit i amb valor.

  18. Bernadette

    Daniel quin resum! Fantàstic. Em quedo amb:
    1. La participació a la xarxa genera sensació de creixement, de prendre consciència que formes part d’una cosa important que t’afecta i et millora com a persona.

    2. La tafaneria és imprescindible per descobrir la xarxa, però alguns cops ens acaba generant una certa crisi. Per tant podem assumir els moments de crisi com a petites grips que hem de passar, però que no hem d’evitar.

    3. L’escassetat creativa sovint ens preocupa, segurament que sentim sovint que la xarxa és participació i això ens crea una certa obligació a generar contingut constant, sense pensar que passem moments més actius i d’altres on la nostra participació és invisible.

    4. Equivocar-se és inevitable, no és cap desastre, ens permet aprendre. Cal que deixem de creure que equivocar-se és dolent.

    5. Hem de fer un pas més i aprofitar la potència de la cohesió que ens permet la xarxa per a provocar canvis.

  19. @gerboy

    Buf! intentaré fer un breu resum, sóc de poques paraules, ja em coneixes..
    La primera vegada que hi vaig entrar-hi, segurament a l’aparició de Flickr com a eina de mostrar contingut i que et permetia tafanejar i aprendre dels altres. Un temps més enllà, vaig tenir una exeriència extranya, vaig estar abans a Twitter que a Facebook, de fet odiaba el Facebook, no em va atreure gens, fins que per motius que desconec hi vaig entrar.

    Jo intentaré ser crític, totes les eines com a tals tenn el seu valor afegit que li dona cada perfil, però com a la nostra pròpia vida, al cap del temps, te n’adones de que és interessant i que no, fas una tria per poder ser conscient del que portes entre mans, i no morir en l’intent d’estar informat de tot.

    Al cap del temps, te n’adones que les xarxes socials, són per establir vincles personals amb el que tens a l’altra banda, però en contacte directe, a mi no em serveix dir que els meus perfils són visitats, seguits,compratits per N persones, em satisfà haver conegut gent!!!
    No obstant, crec que acabarem igual que “aquell dia” on en l’època dels blocs varem tenir que aprimar el nostre Google Reader, per excés d’informació.
    I el més important, on farem cap? Per mi una pregunta inquietant cada cop que la formulo.
    Salut!

  20. Francesc

    Son moltes idees, i el meu poder de síntesi és molt reduït, però ja que ens has posat unes pautes, intentaré seguir-les.

    La primera vegada que em van parlar del web 2.0 jo crec que seria cap al 2008. Era usuari d’algunes webs abans, però no les anomenava webs 2.0, desconeixia la paraula, simplement m’apuntava llocs, bàsicament xarxes socials, i en feia ús. Va ser suposo arrel d’apuntar-me a Twitter, mitjans del 2008 quan vaig tindre consciència de la paraula web social o web 2.0, tot i escriure un bloc d’abans.

    Tot i que al principi vaig viure el fenomen amb emoció, m’apuntava a tot, intentava tenir les mateixes persones en tots els llocs. He de reconèixer que darrerament tanta sobre informació que m’arriba, em sobresatura, i sobretot tant temps real a vegades m’arriba a cansa, per tant enllaçant el següent apunt, diria que el moment de crisis, a part d’un viscut farà un any, on vaig tenir de fer una gran neteja, tant de webs, com de contactes en algunes altres, podria dir que torno a estar en un temps de crisi. Més de crisi, diria de selecció. He arribat a la conclusió que no tothom hem d’estar en les 1000 webs 2.0, sinó busca el que t’atreu de cadascuna, i el més important, intenta buscar noves persones/contactes en cada una, i no sempre les mateixes. Ara que ja porto algun temps participant en la web social, a vegades em pregunto, quin sentit té seguir les mateixes persones en tots els llocs?, si potser no t’aporten res en totes elles. La sobresaturació és un tema recurrent en mi.

    Referent al tema de consells, no m’atreveixo a dir res, sóc molt dolent donant consells, simplement diria, no t’apuntis a la web 2.0 perquè esta de moda, les modes passen, simplement apuntat perquè tens interès en compartir.

  21. Esther

    Confesso que, de comentaris, només he llegit el resum de la Bernadette i el comparteixo.

    La meva experiència podria ser una llegenda urbana ;-)

    Ara explico perquè.

    El 2007 buscava informació per a un reportatge de llegendes urbanes i vaig topar amb Microsiervos. Em va encantar i a partir d’aqui, vaig entrar en contacte amb ells i altres bloggers de perfil molt geek que van acollir molt bé a una analògica de llibreta i boli com jo ;-)

    Vaig descobrir molts blocs i llocs interessants a la xarxa i els uso com una font més.Sempre em poso amb contacte amb l’autor i el cito i d’alguna manera, he barrejat sense problemes la vida personal i la professional.

    He publicat reportatges molt xulos gràcies als bloggers i col.laboro amb Microsiervos, al seu bloc d’Ecologia, des de fa mmmm tres anys, ja???

    Feia temps que veia passar FB i Twitter però no em cridaven l’atenció, m’anava molt més la marxa de llegir i comentar blocs.

    Fins que via Microsiervos vaig descobrir el Partido de Internet i com que el seu cofundador, David Camuñas, és de la Ràpita, vaig fer un reportatge i vam anar a casa seva. Ens calien imatges i ell tuitejava com un recurs. Em va engrescar a usar Twitter, vaig intentar desanimar-lo dient-li que escribís un manual….però el va fer i no vaig tenir més remei!

    Aixi que en lloc de desvirtualitzar-me, es pot dir que em va digitalitzar. El món al revés!

    Ara li dec deu mil milions de gràcies! I :-)

    Uso Twitter des de fa dos anys i destacaria que gràcies a ell, he conegut persones del meu voltant que potser no havés conegut mai i que aprenc molt d’elles, a banda de riure molt :-))

    No dic noms per no deixar-me a ningú, tot i que confio que recordin que sóc molt i molt despistada!

    També m’han convidat/embolicat/confiat en mi per participar en actes relacionats amb el 2.0 que han organitzat i que m’han servit per conèixer més persones interessants i continuar aprenent.

    Sempre al.lucino que comptin amb mi perquè des del meu punt de vista, estic a anys llum dels geek que, d’alguna manera, em van iniciar en aquest món.

    El meu cas és molt positiu en tots els aspectes, tant en el personal com social com professional. I quan en ocasions com aquesta, he de reflexionar els com i perquè, crec que m’ha anat molt bé perquè he anat amb molta alegria per davant i s’han produït un munt de casualitats.

    Per cert…el reportatge de llegendes urbanes no es va arribar a publicar mai…potser que l’actualitzi i torni a provar sort! I si el publiquen…Bernadette, ronda pagada!!! :-D

  22. Jordi Solà

    Hola Bernadette, en primer lloc felicito les aportacions anteriors, totes elles molt interessants. En segon lloc, dir-te que el text m’ha quedat llarg, tot el contrari que l’essència del Twitter, però com que això és un blog, m’he esplaïat. Llegeix i aprofita el que vulguis.

    A principis dels anys 90, la meva dona, professora de la U.B. va arribar a casa i em va dir: “he anat a un taller d’informàtica i ens han explicat una cosa increible: podrem enviar missatges escrits a través de l’ordinador!”. “Bé, això pot ser molt útil –vaig contestar- però trigarà molt a arribar”. Error. L’any 1997, teniem la primera connexió a internet i el correu electrònic ja era una realitat consolidada. Res a veure amb el nostre primer ordinador, un “Amiga 500” de Commodore de l’any 89.

    Facebook.-

    L’any 2006, per canals polítics, m’arriba una invitació a facebook que desestimo per manca de temps per dedicar-hi atenció.

    El 2008 obro un compte a Facebook. L’objectiu, fer una ullada al que passa al món. I el primer que em trobo és la invitació de l’any 2006, encara activa, i responc a la sol•licitut d’amistat. Ràpidament retorno a l’adolescència i començo a contactar amb companys d’Institut i de la meva població de neixament. Arran d’això creo un grup anomenat “Històries del Roan”, un bar ja desaparegut, que havia estat lloc d’activitat política, cultural i social durant la transició. De cop, comencen a apuntar-s’hi antics coneguts i persones que havia oblidat durant aquests anys. Els fòrums de la página bullen durant un temps: n’hi ha per llistar noms, per recordar músiques, literatura, fets, anècdotes… però, poc a poc, l’activitat decau. Què vaig aprendre de les xarxes socials amb aquesta experiència? Que els grups funcionen quan el tema interessa a un nombre determinat de persones amb ganes de intercanviar idees i experiències de la seva vida però, sobretot, quan hi ha un dinamitzador. Sense dinamitzador, els grups deixen de ser participatius i els membres esgoten les experiències que volen comunicar, però es reactiven quan hi entra una persona nova, un nou dinamitzador que descobreix la informació que hi ha a la pàgina i en comença a generar de nova. En aquell moment, membres “adormits” es reactiven i tornen a compartir durant un temps.

    Amb aquesta experiencia veig les possibilitats socials i encamino la meva activitat cap a projectes d’interès més actual. Per motius territorials i de desenvolupament local, creo un grup sobre el futur “Parc Natural del Montsec” amb la intenció de recollir información i experiències sobre aquest tema. Molta gent s’apunta amb la idea de “causa” però la participació és limitada. Aprenc que la gent s’apunta simplement pel títol del grup, acríticament, només per expresar una identitat propia però gens disposada a participar i aportar coneixement.

    Posteriorment vaig crear un grup informatiu sobre unes jornades de debat polític i desenvolupament territorial amb menys participació que en altres, cosa ja prevista, perque, amb les experiències anteriors, l’objectiu principal era simplement donar-ne publicitat i recollir les conclusions.

    L’última experiència en aquesta xarxa ha estat la creació d’un grup que podriem definir com a “disc-forum” anomenat “45 rpm de nuestra vida” en el qual els membres comparteixen les músiques que els agraden, generalment mitjançant enllaços de Youtube. El grup es relativament actiu amb uns 95 membres dels quals unes 25 persones hi col•laboren regularment amb l’aportació, ara mateix, d’uns 1.200 enllaços a músiques de Youtube. Que pot durar l’activitat d’aquest grup? Indefinidament mentre hi hagi un dinamitzador que amb la seva activitat sigui capaç de esperonar l’interès de la resta. Vaig iniciar-lo jo però ara són altres persones les que han pres el relleu.

    Què m’ha aportat la participació a Facebook? la possibilitat de retrobar vells amics i companys, descobrir noves persones -que no conec personalment- però amb qui intercanvio idees i converses, i obtenir informació sobre molts temes d’interès mitjançant links. Paradoxalment, és amb aquestes persones desconegudes amb qui estableixo més contacte. Més que aprendre o desprendre, he hagut de refinar i ser encara més curós amb els missatges i el llenguatge cosa que, per altra part, no m’ha costat gaire.

    Twitter.-

    Obre el meu compte ara farà un any. Amb l’experiència consolidada a Facebook, però, vaig més enllà i l’objectiu inicial ja no és simplement “fer una ullada al que passa al món” sinó “incidir en el que passa al món”, objectiu que ja havia incorporat a Facebook. Entenc que Twitter és una eina diferent i ho vull aprofitar per comunicar i difondre pensaments i inquietuts propies que poden ser d’interès per algun seguidor (no en va, són ells els que han decidit seguir-me!). Sóc conscient que cada vegada que emeto un missatge estic intervenint en la realitat dels seguidors i sovint penso, “això que penjo, pot interessar a algú”. De manera simètrica, també vull obtenir informació mitjançant links (sóc jo qui he decidit seguir a determinades persones) o conversar, cosa que trobo més difícil que en el Facebook.

    De la mateixa menera que a Facebook, sóc molt curós a l’hora de seleccionar a quí segueixo. Generalment busco persones relacionades amb la meva feina; persones properes i persones allunyades politicament per tal de contrastar idees; persones del meu entorn territorial per tal de conèixer què hi passa (els pirinenecs sóm molt xovinistes. No en va, el Pirineu representa el 18% del territori i l’1% de la població de Catalunya. Crear xarxa és imprescindible); i, finalment, persones que sense cap vincle dels anteriors, entenc que em poden aportar coneixement. La selecció depen d’una relació entre cert nombre i contingut de twitts, seguidors i seguits que m’inspira la suficient confiança en que m’aportaran coneixement sobre temes que conec i d’altres que desconeixo. Confiança, quin gran valor a la xarxa! Molts twitts o molts seguidors no significa que m’interessi la persona. Moltes vegades em pregunto com es poden enviar 40.000 twitts encara que es tingui compte des del 2006?; o com es poden tenir 9.270.988 seguidors amb només 663 twitts enviats (i.e. @ladygaga)? Sense voler desmerèixer el personatge, la seva identitat digital a la xarxa no és del meu interès, encara que la meva filla hi posaria objeccions :)

    Experimentant amb el mitjà, i amb el background dels microrrelats a Twitter, vaig pensar que estaria bé proposar, com un divertiment, el que anomeno un Wiki-text. L’explicació i el resultat el podeu trobar a http://jordisolamas.blogspot.com/2011/04/wikitext-o-la-creacio-cooperativa.html. No cal dir res més.
    Una de les possibilitats que trobo útil és la unió d’emissions en streaming i Twitter. Derrerament n’he seguit algunes i les possibilitats de ser present en l’acte però alhora poder compartir amb altres és immens. Fins i tot, diria que alguns casos és millor, especialment per aquells que viuen allunyats dels centres de debat metropolitants. Presencialment, a la sala gairebé només pots comentar xiuxiuejant amb la persona que tens asseguda al costat. De l’altra manera, pots comentar amb altra gent sense interrompre la conferència. M’agrada la sensació de seguir una conferència i, alhora, debatre paral•lelament. És com viure dues vides en una i aprofitar el temps el doble. L’extasi final és quan el moderador, reconeix l’existència d’aquest públic virtual que no ha parat de generar debat paral•lel i llegeix les aportacions i les preguntes “de les persones que ens segueixen a través de Twitter”. Quin gran avenç pel que fa a la creació de idees, al debat i a la participació democràtica!

    Ara, amb el Twitter i el Facebook connectats, pràcticament només emeto en el primer mentre que en el segon només contesto o comparteixo músiques en el grup esmentat. És a dir, realment Twitter m’és més útil en el terreny professional i Facebook en el lleure malgrat que a la meva vida no faig gaires distincions en aquest sentit. Degut a aquest caràcter més professional, trobo que a Twitter em cal més esforç en la selecció de qui seguir, les converses són molt breus i és molt més difícil ser visible. El timeline va molt ràpid; el mur és més estable.

    Té perills Twitter? Segur que si i segur que ja s’estant estudiant. N’assenyalaré un que és el que trobo més interessant d’estudiar en relació a les questions de creació de identitats en la postmodernitat. Twitter permet emetre i rebre molts més missatges, especialment si es disposa de telèfon mòbil amb connexió, de manera que la realitat virtual en la que vivim immersos és cada vegada més potent, més àmplia i pren més espai a la vida real. Trobo, doncs, imprescindible que siguem capaços d’integrar el “virtual” en el “real” a no ser que volguem experimentar l’esquizofrènia.

    Dit això, com definiria les xarxes socials? Com una realitat virtual paral•lela, reflex de la vida real; com una manera de construir la propia identitat a la xarxa, identitat molt sovint ideal, aquella que volem transmetre però que no necessàriament coincideix amb la identitat real.

    Quins problemes veig a les xarxes socials? Més enllà del conegut debat sobre la privacitat o les relacions amb persones desconegudes (que ja he dit que cal ser molt curós en la selecció i explorar-les abans d’enviar peticions d’amistat o d’acceptar-les) detecto que hi ha una corba descendent de participació en molts individus: persones que han estat molt actives durant un temps deixen de participar. No sóc capaç d’esbrinar per quina raó però, suposo, que això deu ser un tema d’estudi de les empreses que dirigeixen les xarxes.

    Detecto també, i ho trobo preocupant, que molta gent no és capaç d’entendre quina és la naturalesa de les relacions socials a través de la xarxa. Aquella idea de la sensació d’anonimat que produeix estar a casa, sol amb l’ordinador, provoca que no siguem conscients de la trascendencia dels nostres actes i les nostres opinions. Sovint les persones publiquen idees o respostes grolleres i fins i tot insultants. Cal estar atent al propi comportament, esperar-se un instant abans de fer el clic.

    Més preocupant, per mi, però que no deixa de ser un reflex de la realitat, detecto que la gent no escolta (llegeix) gaire. Es participa molt sovint emeten idees o responent missatges sense haver llegit (entès) el contingut o les motivacions. Moltes vegades el resultat és una “olla de grills” en que tothom parla, ningú escolta i la conversa no té cap sentit. Em recorda, en molts casos, algunes vinyetes del Professor Tornassol o, en el millor dels casos, una sequència del Germans Marx.

    I una reflexió final sobre el futur de les xarxes que inevitablement s’hauran d’anar especialitzant. Borges va dir “arribarà un dia en que la història no es podrà fer, no per manca de dades sinó per excés d’informació”. És una idea que caldria tenir en compte per avaluar què és cert i què no és cert a la xarxa, quines són les fonts contrastades, quin és el valor del “m’agrada” o del “retwitt”. Cada vegada que cliquem generem una determinada realitat social i una determinada història.

    En conclusió, les identitats, els valors i els comportaments a les xarxes socials están encara en construcció. És apassionant viure aquest procés de la història. Aconsello participar-hi.

    A reveure.

  23. Esther

    Torno a ser jo…he llegit els comentaris anteriors (abans no ho havia fet) i és xulo veure experiències des de inicis i àmbits molt diferents però que tenen, penso, una gran base en comú, la de relació humana honesta.Potser és això els que ens enganxa tant de les xarxes socials. Dir també que m’ha agradat especialment l’experiència de la Susana…

  24. Lluis

    La primera vegada que vaig sentir a parlar del web 2.0, devia ser pels vols del any 2007 al començar a interessar-me per twitter si no recordo malament, tot i que l’iteres en aquell moment era pura curiositat. De fet quasi be en tot el que fa referència a 2.0 hi he fet cap per pura curiositat, ni per feina, ni per formació, clar, així nomes queda que ha estat per bici, a no per afició
    He viscut amb molta emoció el re-descobriment de twitter uns anys desprès de donar-m’hi d’alta, i crec que el motiu ha estat que l’important tot i ser 2.0 es que la barrera entre el virtual i el real, tan si es mes o menys difícil de trencar, sigui ben fina ben subtil; crec que això fa que l’entorn, els amics, followers o digues-li com vulguis siguin propers i amb afinitats suficients per voler-los conèixer o seguir-los.
    He tingut algun moment de crisi cada cop que llegeixo que hi ha qui perd de vista o el sentit del que es real i no al mon real per culpa del 2.0, i es que crec que aixo es com tot cada persona, cada ment es un món i no crec que es pugui generalitzar tan com s’esta fent en el sentit de si la xarxa, sigui 1.0, o 2.0 es bona/dolenta beneficiosa/perjudicial o si protegeix o posa en perill llibertats o conceptes tan 1.0 que encara estan en vies d’adaptació al món 2.0
    No hauria dit mai que pel sol fet de dir o dir el que fas, o dir el que penses a l’aire, sense un interlocutor concret, aixo podria crear que persones que passarien desapercebudes estiguin trobant el reso o la rellevància que tenen ara mateix. Reconèixer el valor d’aquest fet fa que la idea de coneixement i control per mi personalment hagi canviat.
    Ara que ja porto algun temps participant del web social crec que l’important es que sigui això Social, que en assegurem l’accés a tothom, que procurem que no pel sol fet de tenir a disposició mes recursos es guanyi rellevància o reso, ara que crec que començo a entendre la web 2.0, si mes no com es en realitat com m’agradaria que fos, tinc clar que s’ha de preservar el factor Social al màxim.
    Si hagués de donar un consell a algú que es vol començar a participar en el web social li diria, ara ja no es moment de preguntar-te si ho has o no ho has de fer, ara es el moment de plantejar-te per que no ho has fet fins ara, i solucionar tot allò que ho ha impedit, o be rectificar, i aprendre d’aquelles idees o errors que tots coneixem que algú altre ha comes i encara son un fre per a que hi accedeixis.

  25. @antoniopolonio

    De fet, he de dir què jo vaig obrir els ulls al web social gràcies a tu :)

    El procés va ser l’habitual, suposo: al principi veus Internet com una caixa d’eines on ficar la mà quan ho necessites, i després t’adones que pots ser una eina més.

    A principis de segle remenava molt per fòrums especialitzats, que en essència també eren comunitats amb un gran sentit de la generositat. Ara els recordo com grans ciutats amb molta activitat interna, però desconnectades unes de les altres.

    La primera gran descoberta concreta per a mi crec que va ser Delicious. I no tant per les connexions personals (la meva xarxa de contactes aquí sempre ha estat petita) si no per la filosofia que defensava: una nova forma d’organitzar la informació (les etiquetes, en aquell moment trasbalsadores per a mi: http://bit.ly/hSqOdl) i sobretot per descobrir que participar no suposa ni un segon més de temps: ctrl+d, etiquetar, piular i intro. I la teva descoberta passa a ser captada per tot aquell que li interessi. No hi han excuses.

    Delicious vindria acompanyat de troballes emocionants: Wikipedia, LastFM, Twitter més tard… comunitats de gent que et tornaven una mica l’esperança en la humanitat. Pot sonar exagerat, però crec fermament que a dia d’avui el món seria pitjor sense el web social.

  26. iGnasi

    M’hauria de remuntar a un quants anys, sobre el 1994 que vaig començar a tenir les primeres experiències de xarxa. Sóc autodidacte i això implica molt de tot: moltes coses bones i moltes mancances. En aquella època època, xarxa social era igual a IRC, IRCHispano o IRCCap (que és tot el mateix) creant #canals tant locals com temàtics i generant entre uns pocs les primeres kedades d’IRC.
    La xarxa 2.0 va patir un canvi molt important amb els blocs (o blogs) especialment els de Metroflog i Fotolog buscant com usuari quasi exclusiu un adolescent àvid de donar-se a conèixer de forma visual a un nivell global.
    En realitat, el tipus de xarxa que utilitzem ja no és ni 2.0 sinó 3.0. Totes aquelles que es produeixen des del mòbil, en les que pren part la geolocalització, el moment el real en que passen les coses. La 2.0 és només la que permet la interactivitat amb l’altre oferint la seva opinió o comentari (com estic fent en aquests moments).
    Porto temps analitzant perfils, actituds, mètodes i objectius dels usuaris a les xarxes, també com a part de la meva feina i només voldria comentar que les persones que actualment accedeixen al que ara anomenem xarxa social és molt més ampli especialment per la facilitat que troben per a fer-ho.
    Hi ha coses però que no canvien: la majoria de joves usuaris actuals no tenen cap base de coneixements, ni del que és un Sistema Operatiu, ni del que significa Hardware o Software, digueu-li Maquinari o Programari si voleu. Saben penjar fotografies (sobretot), saben moure el ratolí amb la suficient pedanteria com per fer veure als pares que controlen molt, coneixen el nou llenguatge que sembla a vegades encriptat de lletres i símbols escurçadors de paraules… La majoria creu que el correu-e és el Messenger, perdó: Windows Live Messenger. Si no troben botons que facin les coses, vol dir que no hi ha forma de fer-les…
    La meva experiència a la xarxa és tradueix en sentir el so d’un módem fent la trucada, assolint la connexió i perdent-la en el moment menys pensat.
    Això t’ensenyava a saber que calia tenir les coses endreçades, en carpetes, amb noms coherents, i especialment en guardar els documents oberts de forma periòdica, quasi obsesiva. Ara no vull entrar en un anàlisi psicològic en funció de com te cadascú l’escriptori del seu ordinador :D
    Concretant el que demanes, com visc jo la xarxa: sóc usuari de Twitter però no de Facebook, gestiono diversos espais web corporatius. Visc la xarxa com una extensió de la meva vida personal i professional. I dir això no és poca cosa. Perquè hi ha moltes persones que projecten totes les fantasies i mancances personals dins el submon que suposa la xarxa. En la meva època ser @OP d’un canal de xat volia dir que podies exercir abús de poder i arbitrarietat en la gestió d’aquell canal, fent fora a la gent a la més mínima o per raons personals. Quanta més agressivitat mostraven, més mancances i/o inseguretats presentaven a la seva vida no virtual. El seu personatge era molt distant del que eren capaços de viure en el seu dia a dia.
    Espero que aquesta petita aportació et pugui ser d’utilitat. Ens llegim. Salut!

  27. Carles

    La primera vegada que em van parlar del web 2.0…
    No recordo quan vaig escoltar aquest terme per primera vegada. Si que puc dir que recordo el dia que em van explicar que era això dels blocs i com funcionava. I per demostrar-m’ho, el meu interlocutor, em va crear el meu. En cinc minuts el va tenir llest, i després…. espabila. Va ser una tarda del mes de maig, ara farà 5 anys. I tot fruit d’un encontre en una conferència a l’EAPC (Escola d’Administració Pública de Catalunya).
    Anava esverat perquè al Departament començavem a posar en marxa una aplicació puntNET, i tenia el neguit d’explicar-ho, de fer-ho saber a persones inquietes (com diu l’Alfons Cornella) que estaven en contacte amb l’Administració Pública, i saber si també li veien la mateixa utilitat que jo.
    Vaig tenir la sort de contactar amb el Roc Fages (@roc). I li vaig poder explicar el projecte. Després ell en va fer un post sobre aquest projecte al seu bloc.

    He viscut amb molta emoció el descobriment de…
    Trobar persones molt interessants en aquest món, i poder compartir experiències en aquest món del web 2.0. Una relació que es manté en el respecte mutu i que arriba fins allà on tu vols que arribi. I això m’agrada. També que una fotografia del bloc aparegui en una publicació anual d’una Oficina Comunitària, durants uns quants anys. Llegir algunes notes de condol m’han impactat.

    He tingut algun moment de crisi…
    Més aviat uns quants. La inmensitat de tot el que hi ha a Internet, hi ha moments que m’atabala i em fa ser més reflexiu amb el que faig i dic. També em fa veure una muntanya de dificultats davant d’algun projecte de web 2.0., perquè el primer que caldrà fer serà explicar tot això de compartir, pròpi de la web 2.0. i que els altres també hi vulguin “jugar”. Hi ha moments que penso que amb la mania de compartir un es fa pesat als altres, sobretot quan envio algun correu i no rebo resposta ni comentari. També, si no estàs connectat amb el rovell de l’ou d’un tema, apareix la sensació de “savimones”.

    No hauria dit mai que…
    Materials que he penjat a la xarxa, fóssin útils per gent que no coneixia i que han estat capaços de posar-los com a exemple d’actitud 2.0. i coincidir plenament amb la intenció que havien estat fets.

    Ara que ja porto algun temps participant del web social crec que…
    Necessita de molta lectura i de bons coneixements d’escriure bé per poder comunicar correctament. I sobretot saber escoltar, una gran virtut encara per aprendre.

    Si hagués de donar un consell a algú que es vol començar a participar en el web social li diria…
    Que procuri provar-ho tot, Que no tingui por de provar com funcionen aquestes eines. Amb un mínim de senderi, com a la vida normal, veurà què es pot fer i què no. Que trobarà coses que li seran d’utilitat i d’altres que no sabrà quin ús donar-lis.

  28. Bernadette Autor de l'entrada

    Hola Gerard, poques paraules però ben interessants. Faig el meu resum del teu resum i em quedo amb dues idees:

    1. La tria dels companys de viatge. En tots els perfils s’hi troba un punt d’especial, però pel bé de la pròpia supervivència has de triar i construir la teva xarxa de contactes i de fonts de coneixement.

    2. Les xarxes social ajuda establir vincles personals amb gent amb qui acabes tenint una relació directa. I tu i jo en som un exemple, que vam acabar fent un cafè després de mesos de compartir piluades i algun que altre comentari al blog.

    Pensant en els teus perfils a la xarxa n’afegeixo un altre: el multiformat dels continguts. El text és un dels formats, tan important com la imatge o el so. Estem aprenent a interpretar i a expressar-nos amb imatges d’una forma habitual.

    Gràcies pel teu comentari, i com bé dius, espero que ben aviat ens retrobem i puguem seguir parlant-ne en directe.

  29. Bernadette Autor de l'entrada

    Francesc apuntes una idea força interessant. Molts de nosaltres hem passat per una golafreria inicial que ens fa apuntar-nos a tot i per a tot, fins que tant d’aliment social ens provoca una indigestió. La cura? El mètode de sempre, règim i poc a poc tornar a l’activitat normal.

    Realment és difícil aconseguir el punt d’equilibri en el qual sentim que estem ben connectats i ben nodrits sense ultrapassar les nostres possibilitats de processar, aprendre i comprendre.

    Gràcies Francesc.

  30. Bernadette Autor de l'entrada

    Hola Esther, treus un tema sobre el qual estic segura que se’n podria parlar molt i molt: on posem els límits, és bo barrejar vida personal i professional? És un tema en el que sovint hi penso.

    Parles també de la xarxa com a font d’informació de treball i de relació. Per a la gent del periodisme és un tema important, sovint polèmic i que lliga amb la veracitat de la informació i amb la necessitat de contrastar les fonts.

    Gràcies Esther.

  31. Bernadette Autor de l'entrada

    Jordi ens has deixat un munt de bones reflexions, el teu comentari mereix categoria de post :-)
    Em quedo amb:

    1. Hem de pensar en el sentit de la paraula “participar”. Els “m’agrada” i el retwit ens ho posen tan fàcil que caldrà valorar que “aquest clic” és realment conscient i com a forma d’expandir una informació rellevant i quan és un acte gairebé inconscient.

    2. Noves tasques i noves figures: L’eina només és una eina i per moure gent cal gent, per tant els grups funcionen quan hi ha algú que els dinamitza.

    3. Criteris per a crear la pròpia xarxa de contactes. Trobar gent afí és bo, però trobar gent diversa és encara millor. Incloure-hi gent que t’ajuda a aprendre és imprescindible.

    4. ESCOLTAR ÉS FONAMENTAL: a la xarxes s’hi va a dir i també a escoltar. Sinó no fem connexions, no aprenem i només fem soroll.

    5. Ho copio literalment: ” les identitats, els valors i els comportaments a les xarxes socials están encara en construcció. És apassionant viure aquest procés de la història. Aconsello participar-hi”.

    Gràcies Jordi, ha estat un plaer.

  32. Bernadette Autor de l'entrada

    Lluís, del que comentes em quedo amb:

    Cal que trenquem els límits entre l’activitat virtual i la real, és bo, és enriquidor. Ens ajuda a crear un xarxa sòlida de persones que s’integren en la nostra vida, com a amics, com a inspiradors, com a companys…

    La xarxa és l’espai de la comunicació oberta i tothom que té alguna cosa a dir troba el seu espai per expressar-se.

    La xarxa és social en essència i cal que es treballi per proporcionar-hi un accés universal.

    No cal que discutim més sobre si la xarxa és bona, és moment de trencar en prejudicis que la consideren un lloc hostil.

    Gràcies per participar en aquest recull de bones idees i fons aviat.

  33. Glòria

    Hola, Berna….

    Vols una anècdota i fins i tot una motivació per a viure el Web 2.0? Què et sembla aquesta mateixa? Hola Berna, hola Carles Páez (a la resta no us conec). Feu-li una ullada a l’orla i crideu amb mi: uala! Quant de temps! Res, que estava veient El Gran Dictat, el programa de TV3, he entrat al Twitter i em trobo amb la teva fotografia…

    Potser una motivació emotiva per apropar-se (i apropar-se sense por) a les xarxes socials sigui aquesta, retrobar-se amb antics amics i companys. Però també és engrescador i motivador tot el món que Internet t’obre, i que si no entres et deixa fora. En realitat, representa una autoexclusió.

    Avui dia sóc una dona a un teclat enganxat. Fa tres anys i mig vaig tornar a reprendre estudis, i gràcies a les convalidacions estic acabant Dret i tinc primer de Psicologia. Aquests estudis els estic realitzant en una no-presencial, la UOC, així que què seria de mi sense les xarxes? És el meu món real. Perquè lnternet és el nostre món real, volguem o no, entrem o no. Vivim en una revolució tecnològica que es desenvolupa mitjançant les TiCs; és decisió nostre si posem els peus dins o fora del món.

    Ja hem vist la part socialitzadora, l’educativa… Podríem continuar per la que ens relaciona amb les Administracions, doncs cada vegada són més aquelles gestions que les hem de realitzar telemàticament.

    D’acord, sóc una dona que viu dins d’aquest món virtual des de fa tants anys i estic tan adaptada que ni recordo com vaig entrar. Ha estat d’una manera natural, fàcil, intuïtiva com és la xarxa. Conec les avantatges, els perills, però sobretot els prejudicis.

    Res, Berna. Sense por i endavant. Aquest seria el meu consell. Els límits se’ls marca cadascú.

    M’ha fet molta il·lusió retrobar-vos! Molts petons.

  34. Bernadette Autor de l'entrada

    Hola Antonio,

    M’apropio de dues idees:

    La gestió del temps i la participació és un tema recurrent. Per a alguns és difícil trobar l’espai per a la participació, i si bé és cert que llegir, escoltar, processar, reprocessar, comprendre i reconstruir porta temps, hi ha un munt de petits continguts que es comparteixen ràpidament, quan trobes l’eina que et permet substituir el disc dur de l’ordinador per una eina oberta i al núvol.

    Jo, com tu estic segura que el món fóra pitjor sí la xarxa no existís. Digue-nos-frikis :-)

  35. Bernadette Autor de l'entrada

    Ignasi, se’t nota un pèl enfadat amb els adolescents. En qui penses? en fills, en alumnes :-DD

    Sigui com sigui ho enllaços amb la última part del comentari: cada persona és com és i la seva actitud és una projecció de la seva pròpia seguretat, a la xarxa i al món físic. En alguna conversa m’he trobat qui creu que aquest pas que hem fet per interactuar connectats hauria/podria ser una oportunitat perquè miréssim de ser millors com a persones i així miréssim de participar en un món millor. Per què no?

    Gràcies per la teva participació :-)

  36. Bernadette Autor de l'entrada

    Carles m’apunto de tot el que dius al comentari, m’apunto 4 idees:

    1. El respecte i la tranquil·litat amb que es viu la interacció entre persones, on cadascú aprèn dels altres.

    2. La infoxicació que de tant en tant patim, tant de contingut ens supera. Cal que aprenguem a mantenir la calma i a ser més reflexius.

    3. Una alerta: ull en marejar als que acaben d’arribar! Sovint ens quedem amb idees clau, com aquesta necessitat vital de compartir, i no ajudem gens a fer de la xarxa un terreny amigable.

    4. Cal que revisem les nostres habilitats les digitals i les tradicionals,com l’escriptura, i sobretot cal entrenar l’escolta.

    Gràcies per la teva col·laboració i fins aviat.

  37. Bernadette Autor de l'entrada

    Ostres Glòria! A mi també em fa il·lusió tornar a retrobar-te.

    I com si ens haguéssim trobat pel carrer! Comparteixo amb tu el que dius: cadascú tria quin és el seu món real i per tant, la xarxa quan és un espai d’interacció constant amb persones i experiències, és part del meu món real.

    Celebro tornar a saber de tu i t’agraeixo que hagis deixat el teu comentari: Me’l faig meu!

    :-)) Feia un munt d’anys que no em sentia dir “Berna”. Una abraçada.

  38. Retroenllaç: Vull ser un nus a la Xarxa | media140 Español blog

  39. @xmenduina

    La primera vegada que vaig sentir parlar de la web 2.0 i del que venia es probable que fos al voltant de l’any 2003-2004 amb un especial que Fast Company va fer sobre el tema. Òbviament en aquell moment les coses estaven absolutament a les fosques i eren molt poquets els que defensaven tenir clar el camí i la resta, si més no és el meu cas, estàvem d’observadors. Crec que d’aquests 7/8 anys enrera el que millor recordo va ser quan vaig descarregar-me per e-mule el “O’Reilly Radar” de l’any 2004 (estem parlant de la prehistòria!!).
    A nivell personal recordo clarament el canvi de mentalitat. Vaig tenir la sort de treballar durant tres anys amb una persona que havia estat investigador social a PaloAlto com a alt executiu de la Xerox Company i la filosofia d’empresa que desenvolupàvem i compartíem amb els nostres clients estava basat essencialment en la col•laboració, consens i compartir. Era costum a la empresa haver de fer un parell de lectures mensuals i desprès compartir-les amb la resta de l’equip via un resum executiu d’una plana… doncs bé, la loteria va fer que en quatre o cinc mesos del 2002 em toques llegir-me “The Cluetrain Manifesto” de Levine, Locke, Searls i Weinberger, “La Sociedad Postcapitalista” de Peter Drucker, “Leadership and the new science: discovering order in a chaotic world” de Meg Wheatley i “Quality of service and customer satisfaction” de Parasuraman, Zeithaml i Berry. Us asseguro que, o bé sou de ferro fred, o aquestes lectures us han de fer pensar que quelcom, tot i no saber ben bé el què, està canviant.
    He rellegit un cop més aquests llibres i encara continuo mantenint la mateixa emoció de fa 10 anys. Crec que la filosofia que hi ha darrera de la web 2.0 no ha estat explotada del tot i que encara hem d’anar més lluny, tinc la sensació que ens hem limitat a fer com els metges dolents que tot ho curen amb aspirines, enlloc d’anar a la arrel de tot i créixer a partir d’allí (sorry pel to un pèl de mestre-ronec). Per acabar aquest punt, i agafant un repte que no ens heu proposat, m’atreveixo a recomanar-vos un llibre on per mi està la filosofia de la xarxa en estat pur aplicat al creixement de ciutats “e-topia” de Will Mitchell (i en segona mesura “City of bits” del mateix autor). Llegiu-lo i em dieu el què.
    Apa-li. No sé si és el que esperaveu…
    L’enhorabona per la iniciativa.

  40. @agustibm

    El primer cop que vaig sentir anomenar les xarxes social va ser el 2008. En una conferencia de Carlos Blanco. En aquell moment no li vaig donar importància a les xarxes socials. La veritat que vaig començar a les xarxes socials era pel simple fet de no demanar les fotografies que fèiem durant una activitat, sortida, etc. En el pas del temps he vist el potencial que pot arribar a tindre aquestes eines. Convertint una eina per estar el corrent del que passa; per compartir informació, idees, moments, etc. Fins el punt d’utilitzar-la d’una forma per estar més d’un lloc a la hora (sobretot a les llargues hores i avorrides a la universitat).

    M’agradaria reflectir algunes reflexions sobre les xarxes socials i en general a Internet. Primer de tot i més important, la nostra privacitat –que ha vegades nosaltres mateixos facilitem la nostra informació sense pensar la utilitat d’aquesta-. Mitjançant les xarxes socials podem saber molta informació d’aquella persona: data de naixement, numero de telèfon, on vivim, que fem, com ho fem, quan ho fem, per què ho fem, els que ens agrada (funciona per lligar)…
    Després, el fet de dir però també escoltar. Molts polítics han fet comptes amb xarxes socials per vendre la moto, quan la veritat veus que no tenen interacció o molt poca. Parlar amb els qui et podrien votar és molt important perquè s’ha de contestar quan són coses bones o són coses dolentes. No veuen (no tots) el potencial d’aquesta eina i que això els poden afavorir abans, durant i posteriorment de les eleccions. Aquestes son algunes reflexions que crec més important.

    Les xarxes socials són una eina més a la nostres vides que em de saber utilitzar perquè és el nostre mirall i reflecteix qui som i com som.

  41. Miryam

    La pregunta és com visc la xarxa, i per mi és gairebé igual que preguntar-me com visc la vida, perquè vaig començar amb tot això a una edat que, si la traslladem a la realitat actual, probablement faria esfereir a més d’un.
    Fa 12 o 13 anys, els meus pares començaven a xatejar al teletext, via mòbil, que ara sembla veritablement arcaic però a mi no em sembla tan diferent d’altres coses. I jo vaig començar a xatejar per Internet, una mica per imitació dels papàs i una mica per avorriment del meu entorn, fa 11 i mig. En tinc 20.
    Dic que és gairebé igual que preguntar-me com visc la vida perquè la meva primera quedada, pel Twitter se’n diu més aviat “desvirtualització”, va ser amb 12 anys o encara no (sempre acompanyada, que ningú s’escandalitzi), i moltes d’aquestes persones segueixen sent amics meus avui dia. Amics de carn i ossos, dels que en coneixes la família, la definició típica d’amic, vaja.
    Tinc Messenger des de que va sortir fa 10 anys, em va sorprendre el dia que algú de classe em va dir si sabia el que era com si fos una gran novetat (jo feia anys que l’utilitzava!). Dels xats (terra, ya) em vaig passar concretament a l’IRC (cap allà el 2001 o 2002) i d’aquí vaig saltar als fòrums. Ja començava a sentir a parlar de totes aquestes coses, amb nom, vull dir, però això sí, jo mai parlava amb les persones del meu entorn proper d’aquesta afició… (Encara em pregunto si ho haurien entès o haurien linxat els meus pares jeje).
    Un dia, llegint la Psychologies, en algun moment temporal imprecís, vaig veure un reportatge sobre els blocs que em va cridar l’atenció. Poc temps més tard vaig participar en un de col•lectiu, literari, devia ser cap allà l’any 2005. Entre 2004 i 2006 el que més vaig fer, però, va ser participar en fòrums de temàtiques diverses. Em vaig crear el meu primer bloc l’any 2006; fotolog al 2007; Facebook al 2008… i Twitter fa uns mesos. Ara mantinc dos blocs propis i un de compartit amb dues companyes més.
    Quan vaig començar la carrera ja tenia clar que Internet jugaria un paper clau en la meva formació, igual que amb la resta d’aspectes de la meva vida, i de seguida vaig buscar i buscar… Vaig descobrir blocs, fòrums, webs, persones, que han anat enriquint-me i aportant-me coses, i em sento molt feliç quan jo també puc aportar als altres (tot i que des de la inexperiència)!
    No tinc cap referència de quan va ser la primera vegada que vaig sentir anomenar el web 2.0 com a tal, sí que recordo que vaig pensar que ja era hora que allò tingués un nom. He viscut amb moolta emoció el descobriment de Twitter perquè m’ha permès conèixer molta gent de qui tinc molt a aprendre a nivell professional i personal. També totes les casualitats que hi ha a la xarxa, com el dia que em va escriure l’escriptor d’un llibre que m’havia agradat molt perquè havia vist la meva ressenya en un fòrum! =)
    En tots aquests anys m’han sobrat moments de crisi, hi ha hagut moments en què he hagut de recular, de deixar de formar part activa d’alguna comunitat (com qui canvia d’escola o de grup d’amics), aprendre a gestionar el temps (aquesta és un clàssic)… he anat i he vingut, però no se m’ha acudit mai “abandonar-ho” com a tal, igual que no se m’ha acudit marxar del meu barri, perquè en certa manera, per mi és una forma diferent de ciutadania, “d’habitar”.
    Personalment no sé si dir que m’ha canviat la vida perquè recordo poques coses d’abans, jajaja. El que sí que recordo és un abans i un després en identitat digital. Seria de bojos anar pel món (professional) amb totes les emprentes digitals de tota la meva adolescència! També trobo que he trencat entre vida digital i real només en un sentit, amb això vull dir que molt poques persones “de la vida real” coneixen la meva “identitat digital”; a la inversa, però, sí que he desvirtualitzat moltes persones amb les que, si bé per qüestions de distància no formen part del dia a dia, ens veiem molt sovint i parlem a diari.
    Entenc que la gent que ara comença tingui certa recança, però la veritat és que Internet és una manera (més) de reunir persones amb els mateixos interessos i afinitats que tu, eliminant i escurçant les distàncies. Possiblement a la vida mai m’hauria acostat a moltes de les persones amb les que tinc o he tingut relació per Internet, però aquí no hi ha prejudicis, no hi ha “i si…”, només hi ha persones que treballen amb una fita comuna o que tenen alguna cosa que les uneix! … Se’n va tot allò que ens separa i queda, només, el que uneix.
    Uff, el comentari ha quedat llarguíssim, ho sento!

    Salut!

  42. Pau Aragay

    Hola! Espero ser a temps, sento el retard!

    Seguiré les frases que proposes, així em serà més fàcil i en sortirà quelcom més ordenat:

    a) La primera vegada que em van parlar del web 2.0…no en vaig fer cas! Jo tenia uns 19 o 20 anys i era el noi més feliç del món amb el meu hotmail i messenger!! Però un bon dia vaig començar a rebre invitacions al gmail, i alguns amics van començar a recomanar-me el canvi insistentment. Recordo que un d’ells, estudiant d’informàtica, em va explicar que era millor perquè podies guardar els mails en etiques i no carpetes; el cert és que no vaig entendre res aleshores! En aquella conversa ja va sortir el terme web 2.0, i com dèia no en vaig fer cas. Però finalment vaig acabar passant-me al gmail…i 3 dies després era jo el qui no parava d’enviar invitacions!!! Gaudir del canvi em va generar molt interès per allò de la web 2.0, i vaig començar a informar-me a la blogosfera…i ja no he parat!!! Recordo llegir fins i tot alguna crònica periodística de la conferència on “el pare de la criatura en qüestió” va “acunyar” el terme “web 2.0”.

    b) He viscut amb molta emoció el descobriment de…twitter!! Recordo perfectament el dia en que es va votar al parlament la prohibició dels toros. Fèia poques setmanes que m’havia creat el compte, i malgrat n’estava satisfet, no acabava de sentir-me còmode. Aquell dia em vaig atrevir a iniciar una conversa amb dues diputades…i vam intercanviar opinions durant més d’una hora! Per un politòleg com jo, allò va ser un moment ESTELAR!!! Aquell dia em vaig convertir en fan absolut del microblogging!! Conclusió: llença’t!!

    b) He tingut algun moment de crisi…amb el google reader! Sóc un fan absolut de la blogosfera: més enllà de facebook i twitter (que són fantàstics!), crec que és allà on realment hi ha el contingut i la riquesa creativa. El problema és que m’interessen moltíssimes coses, i se’m fa difícil “aprimar” les subscripcions. El fet de tenir “sempre” centenars de posts pendents de llegir, però, de vegades em genera certa sensació d’infoxicació que em satura una mica. Conclusió: cal seleccionar MOLT BÉ els peixos de què t’alimentes…perquè el mar n’és ple i sempre tens gana!!!

    c) Ara que ja porto algun temps participant del web social crec que…encara que sigui un tòpic, la frase de “l’important és l’actitud” és 100% veritat. De vegades es focalitza tot en l’eina i les potencialitats del seu funcionament, però aquest no és l’element central: sovint trobes perfils de twitter i pàgines de facebook dinamitzats amb una mentalitat 0.0!! El més interessant és el caràcter democratitzador, transparent i obert que caracteritza la web 2.0: tots tenim quelcom a dir i aportar + tant important com parlar és escoltar.

    Si hagués de donar un consell a algú que es vol començar a participar en el web social li diria…puf, els consells els carrega el diable! Crec que el més important és tenir una actitud curiosa i gens dogmàtica o ideologitzada: llença’t i provau!! També crec que la perseverància i la constància són importants: sovint hi ha persones que volen trobar-li la gràcia al twitter quan no hi porten ni 10 dies!!

    Moltíssimes gràcies per comptar amb la nostra opinió, i molta sort en la dinamització del taller!! Estaré atent al post explicatiu posterior ;)

  43. Núria

    La primera vegada que em van parlar del web 2.0 no sabia què era (obvi), però en realitat feia temps que ja era al web 2.0. Vaig descobrir el món dels blocs prematurament i em va fascinar, però fins que va arribar això del 2.0… van passar molts anys.

    He viscut amb molta emoció el descobriment de tantes eines, però sobretot el bloc. Fa un parell de dies en una trobada blocaire explicava com m’hi vaig iniciar: per a mi, va ser un exercici d’escriure sense esperar res a canvi, simplement per obligar-me a escriure (una cosa que vull fer fa molts anys), però el dia que em va aparèixer un comentari d’una persona que no coneixia… vaig al·lucinar! De debò, em va impactar molt els primers temps els comentaris de gent desconeguda.

    He tingut algun moment de crisi… I tant! Tots n’hem tingut, especialment per la infoxicació, però crec que, amb el temps, les eines, l’ús, el temps que hi dediques, tot es va racionalitzant i aprens a fer servir les eines com correspon i mirant de treure al màxim de suc. Tinc clar que si una eina no m’enganxa, ho deixo córrer (excepció feta del Twitter, per indicació d’alguna amiga a qui admiro) :)

    No hauria dit mai que… acabaria dedicant-me a això. Vaig prendre contacte amb Internet i, més endavant amb el 2.0, perquè volia estudiar dret (a la UOC), però la carrera es va quedar a mig camí. Em va fascinar molt més el mitjà que l’objectiu que m’havia proposat en iniciar la carrera. Amb el temps, me n’he adonat que vaig fer bé :)

    Ara que ja porto algun temps participant del web social crec que disposem de magnífiques eines i que s’està produint una revolució de la qual encara no som prou conscients.

    Si hagués de donar un consell a algú que es vol començar a participar en el web social li diria que seleccionés les eines que vol utilitzar i que vagi a poc a poc i bona lletra, però que el món on s’endinsa és fascinant i que val la pena que ho faci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada