Com la gràcia que es fa sovint a les criatures, amagar una cosa darrera d’un mocador per fer-li creure que ha desaparegut! Amb la canalla això fa gràcia, és el primer joc i a canvi la criatura acostuma a oferir el premi de la rialla. Ja no té tanta gràcia quan la tècnica del “taaat” s’aplica a la feina, com a gran alternativa per obviar problemes mal resolts.
En el desenvolupament de llocs web hi ha milers d’exemples on s’hi ha aplicat la tècnica del “taaat”. Que hi ha problemes per fer una bona estructura d’un web?: “taaat, on és?”, es deixa córrer i es dóna la culpa a l’usuari, si és perd és perquè no és un bon navegant. Que costa massa validar un formulari?: “taaat, on és?”, no es valida, si la gent es deixa dades per posar és perquè no s’hi fixa i no estan per la feina.
Diuen que els adult perden la innocència de la infància, però hi ha qui encara la manté. Llàstima que la projecti amb la tècnica del “taaat” i no ho faci pintant, jugant a “Galactica” o imitant l’últim ball de la Paulina Rubio.
Justa la fusta. I la qüestió és també si la tècnica del taaat no és pas una marca cultural (i, per taaat, professional) molt nostra. Potser els problemes s’agreugen quan se’ns diu que el disseny és un art. No: l’art és un espai de joc, d’ocultació, de transgressió de codis, de dir allò que no es pot dir… Que el disseny incorpori una dimensió estètica no el fa art. No es art allò que es demana, sinó prestacions funcionals i estètiques a un producte que, en tant que anem fent nostre com a usuaris, permet que les marques del dissenyador es facin fonedisses.